RICTUS

Rictus (2017) és un encàrrec del capità dels Almogàvers 2017, Luis Sanus Pastor. Sovint els títols amaguen complicitats, i aquest cas és, sens dubte, un d’ells ben especial. Rictus és una barreja entre «rite» (ritus), referint-se a les festes de Moros i Cristians, i «íctus», fent referència –no exempta d’humor i valentia– a l’accident  vascular cerebral que vaig patir el juny de 2016 el qual, en certa manera, va fer perillar seriosament l’encàrrec de Luis Sanus, produït en ferm des d’un minut després de la seua elecció per al càrrec uns anys abans mitjançant una cridada telefònica d’allò més entusiasta. Però, a sobre de tot, Rictus és un gest entre amics que es van conèixer col·laborant junts per a la Festa. Una col·laboració que encara perviu en aquesta doble manifestació artística: música i pintura. Eixa és la vocació final d’aquest projecte d’intercanvi. Art a canvi d’art, el preu i el pacte més just potser.

La composició parteix de les idees intercanviades entre músic i pintor. Una voluntat historicista per part del capità i la seua filà que colora la música sense perdre en cap moment la llibertat en la creació. Una llibertat que afecta a l’estructura de la composició, al llenguatge emprat, ben contrastant i variat i, també, al conjunt estètic, en deute amb el passat, però mirant cap al futur. Després d’una introducció en la qual coexisteixen alguns elements temàtics que es desenvoluparan amb posterioritat, s’arriba a una secció de reafirmació de la marxa clàssica amb els primers temes complets (una mena de fals fort) la qual dóna pas a una secció de transició que ens duu al segon dels temes complets (un tipus de dansa primitiva que esdevé progressivament més combat tribal entre rivals) amb una important dosi de diàleg tímbric i rítmic entre les fustes i els metalls.

També es tracta d’una composició farcida de simbologia, on la dura batalla diària d’aquests expedicionaris de la Gran Companyia catalana la podem intuir en les aspres i antigues fanfares amb ressonàncies de Neopatria i antigues civilitzacions i també, just a l’inici, en l’incert trenc d’alba de qualsevol dia. La maquinària de guerra per a les seues cavalcades ressona amb la percussió rítmica de les pells i els timbres greus. Pel que respecta al mític coltell dels almogàvers, l’arma estimada i ineludible d’aquests professionals de la guerra, hi és present mitjançant les percussions metàl·liques (plats sospesos secs).

Com no podia ser d’altra manera en el cas de Rictus, sembla lògic trobar també simbologia més vital i menys historicista. La sensació animada d’avanç, de repte, de mirar sempre endavant i de no deixar-se enfonsar per les circumstàncies adverses és reflecteix, per exemple, en el canvi sobtat de tonalitat final. També alguns dels elements de la introducció, ben inestable, poden tenir, a més de l’exposat abans, una connotació anímica. No obstant, res que no siga habitual en un procés creatiu, amb les seues llums i les seues ombres.

En aquest sentit, cal agrair a tots els elements implicats en aquest projecte la seua confiança i predisposició en la meua persona en tot moment. Luis Sanus «germanet de la Festa» mereix menció especial pel seu recolzament incondicional independentment de las meues circumstàncies. Però, no vull deixar personalment d’agrair molt especialment a la meua família, concretament a la meua companya de vida Reyes, al meu germà Jaume i al meu fill Andreu el seu suport en aquests moments dolorosos, difícils i, també aclaridors: sense la seua estima, generositat, sentit de l’humor i sacrifici aquesta marxa finalment no hagués pogut veure la llum. A tots ells, moltíssimes gràcies!

Àngel Lluís Ferrando Morales.